En un estudi dut a terme en el Laboratori Nacional de Brookhaven, Estats Units, l'equip de Panayotis (Peter) Thanos va comparar la resposta del cervell al consum perllongat d'alcohol, en dues variants genètiques de ratolins.
Un cep de ratolins mancava del gen per a un receptor cerebral específic conegut com a dopamina D2, el qual respon a la dopamina per generar sensacions de plaer.
L'altre cep era genèticament normal.
Els investigadors van escollir per als seus experiments aquest receptor a causa que nombrosos estudis previs en el Laboratori Nacional de Brookhaven i en altres institucions suggereixen que la inoperància o un baix nivell d'activitat d'aquest receptor en les persones tendeix a fer-les menys capaces d'experimentar sensacions de plaer quotidianes, i més proclius a caure en l'alcoholisme, les drogues i fins a l'obesitat, bàsicament per necessitar una quantitat major d'aquestes substàncies i de menjar per sentir el mateix plaer o sensació de sacietat que la gent normal amb menys menjar o menys alcohol, i sense haver de recórrer a les drogues.
En els ratolins que mancaven del receptor de dopamina el consum perllongat d'alcohol va resultar en canvis bioquímics significatius en àrees del cervell ben conegudes per estar involucrades en l'alcoholisme i l'addicció.
Aquest estudi mostra que els efectes del consum crònic d'alcohol sobre la química del cervell estan influenciats per la composició genètica prèvia de l'individu.
Els resultats d'aquesta investigació poden ajudar a explicar com el perfil genètic d'algú pot interactuar amb agents externs (en aquest cas el consum crònic d'alcohol) per produir aquests canvis només en alguns subjectes, i no en uns altres amb un perfil genètic menys vulnerable. L'estudi recolza la idea que les adequades anàlisis genètiques a una persona podrien posar-la sobre avís del seu grau de risc genètic davant l'alcohol, la qual cosa podria portar-la a adoptar una adequada actitud preventiva.
domingo, 19 de diciembre de 2010
jueves, 9 de diciembre de 2010
UN TIPUS D'ACAR CREA EL "CHUPACABRAS"
Un grup de cientifics va estudiar alguns cadàvers de "chupacabras" (animal amb absencia de cabell i amb grans ullals que ataca al bestiar i xucla la seva sang ) , van arribar a la conclusió que els temuts monstres eren realment coiots amb casos extrems de sarna, una condició de la pell causada per àcars que s'allotgen sota la pell. O’Connor, que estudia els àcars que causen la sarna , està d'acord i té una idea de per què els diminuts atacants afecten als coiots salvatges amb tanta gravetat :
Va explicar que els àcars responsables de l'extrema pèrdua de pèl que es veu en la “síndrome del chupacabras”, és el Sarcoptes scabiei, que causa també la coïssor coneguda com a sarna en els humans. La sarna als humans és una molèstia, però no arriba a ser habitualment un greu problema de salut o per a l'aparença, en part perquè els nostres cossos ja gairebé manquen de pèl i en part perquè la població d'àcars en una persona és relativament petita, amb prou feines 20 o 30 àcars.
Els estudis d'evolució fets per O’Connor i el seu ex estudiant de grau Hans Klompen, indiquen que els àcars de la sarna han estat amb nosaltres al llarg de tota la història de l'evolució, donant als humans temps de sobres perquè desenvolupessin defenses. Quan els humans van començar a domesticar animals, el Sarcoptes scabiei va trobar tot un contingent nou de víctimes potencials. Els gossos domèstics, igual que els humans, han estat amfitrions dels àcars el temps suficient com per haver evolucionat la capacitat de combatre la sarna, però quan la condició es propaga als membres salvatges de la família canina (guineus, llops i coiots) cal tenir gran cura.
En aquests animals el gran nombre d'àcars que s'allotgen sota la pell causen inflamació i això porta a un engrasament de la pell. El subministrament de sang als fol·licles del pèl s'interromp, i cau el pelatge. En casos especialment dolents la condició afeblida de l'animal deixa oberta l'entrada als bacteris que causen infeccions de pell secundàries, les quals de vegades produeixen una molt mala olor.Tot això junt forma una monstruositat lletja, pelada, correjosa i que olora malament : el "chupacabras".
Atès que aquests animals estan molt afeblits tenen molta dificultat per caçar .Per això es veuen forçats a atacar el bestiar.
Va explicar que els àcars responsables de l'extrema pèrdua de pèl que es veu en la “síndrome del chupacabras”, és el Sarcoptes scabiei, que causa també la coïssor coneguda com a sarna en els humans. La sarna als humans és una molèstia, però no arriba a ser habitualment un greu problema de salut o per a l'aparença, en part perquè els nostres cossos ja gairebé manquen de pèl i en part perquè la població d'àcars en una persona és relativament petita, amb prou feines 20 o 30 àcars.
Els estudis d'evolució fets per O’Connor i el seu ex estudiant de grau Hans Klompen, indiquen que els àcars de la sarna han estat amb nosaltres al llarg de tota la història de l'evolució, donant als humans temps de sobres perquè desenvolupessin defenses. Quan els humans van començar a domesticar animals, el Sarcoptes scabiei va trobar tot un contingent nou de víctimes potencials. Els gossos domèstics, igual que els humans, han estat amfitrions dels àcars el temps suficient com per haver evolucionat la capacitat de combatre la sarna, però quan la condició es propaga als membres salvatges de la família canina (guineus, llops i coiots) cal tenir gran cura.
En aquests animals el gran nombre d'àcars que s'allotgen sota la pell causen inflamació i això porta a un engrasament de la pell. El subministrament de sang als fol·licles del pèl s'interromp, i cau el pelatge. En casos especialment dolents la condició afeblida de l'animal deixa oberta l'entrada als bacteris que causen infeccions de pell secundàries, les quals de vegades produeixen una molt mala olor.Tot això junt forma una monstruositat lletja, pelada, correjosa i que olora malament : el "chupacabras".
Atès que aquests animals estan molt afeblits tenen molta dificultat per caçar .Per això es veuen forçats a atacar el bestiar.
domingo, 7 de noviembre de 2010
PER QUÈ L'AUTISME ÉS MÉS FREQUENT EN HOMES QUE EN DONES?
L'autisme és una malaltia psiquiàtrica infantil no massa coneguda amb certes similituds amb l'esquizofrènia i altres malalties mentals. Curiosament aparteix més freqüentment en els nens que en les nenes. Una investigació del Centre per a les Adiccions i la Salut Mental i l'Hospital Pediatric SickKids ha descobert que els homes que tenen alteracions específiques de l'ADN en l'únic cromosoma X que porten estan sotmesos a un risc quatre vagades més alt de desenvolupar la malatia dones.
Els trastorns de l'espectre autista són una alteració neurològica que afecta al funcionament del cervell, resultant en problemes amb la comunicació i la interacció social, patrons anormals de comportament, i sovint, dèficits intel·lectuals. Encara que encara no es coneixen totes les causes, les successives investigacions apunten cada vegada més cap a factors genètics. En els últims anys, s'han arribat a descubrir alguns gens involucrats.
L'equip d'investigació que ha realitzat el nou estudi va ser dirigit pels doctors John B. Vincent i Stephen Scherer. Els científics van analitzar les seqüències genètiques de 2.000 persones amb autisme i altres tipus de discapacitat intel·lectual i van comparar els resultats amb els de control, obtinguts de milers d'individus de la població. Van descobrir que aproximadament un 1% dels nens amb autisme tenien mutacions en el gen PTCHD1, del cromosoma X. No es van trobar mutacions similars en els milers d'homes del grup de control. També es va constatar la situació que germanes amb la mateixa mutació no semblen estar afectades de cap manera.
Els investigadors creuen que el gen PTCHD1 exerceix un paper en una via neurobiológica que subministra informació a les cèl·lules durant el desenvolupament del cervell. Aquesta mutació específica pot interrompre processos crucials del desenvolupament, contribuint a l'aparició de l'autisme.
Els trastorns de l'espectre autista són una alteració neurològica que afecta al funcionament del cervell, resultant en problemes amb la comunicació i la interacció social, patrons anormals de comportament, i sovint, dèficits intel·lectuals. Encara que encara no es coneixen totes les causes, les successives investigacions apunten cada vegada més cap a factors genètics. En els últims anys, s'han arribat a descubrir alguns gens involucrats.
L'equip d'investigació que ha realitzat el nou estudi va ser dirigit pels doctors John B. Vincent i Stephen Scherer. Els científics van analitzar les seqüències genètiques de 2.000 persones amb autisme i altres tipus de discapacitat intel·lectual i van comparar els resultats amb els de control, obtinguts de milers d'individus de la població. Van descobrir que aproximadament un 1% dels nens amb autisme tenien mutacions en el gen PTCHD1, del cromosoma X. No es van trobar mutacions similars en els milers d'homes del grup de control. També es va constatar la situació que germanes amb la mateixa mutació no semblen estar afectades de cap manera.
Els investigadors creuen que el gen PTCHD1 exerceix un paper en una via neurobiológica que subministra informació a les cèl·lules durant el desenvolupament del cervell. Aquesta mutació específica pot interrompre processos crucials del desenvolupament, contribuint a l'aparició de l'autisme.
domingo, 24 de octubre de 2010
DESCOBREIXEN A ARGENTINA EL FOSSIL DE LA PRIMERA PLANTA TERRESTRE
Un equip de científics argentins i belgues ha descobert en el nord-oest d'Argentina el fòssil de la primera planta terrestre del món, que podria datar de fa 472 milions d'anys.
Segons va explicar avui a Efe una de les investigadores Susana de la Puente, de l'Institut Argentí de Nivología, Glaciologia i Ciències Ambientals (IANIGLA), fins al moment es considerava que la primera planta es va desenvolupar prop de 462 milions d'anys enrere a Aràbia Saudita i la República Txeca.
El fòssil descobert ara situa la primera planta uns deu milions d'anys abans de la data que es barrejava fins ara, va assenyalar.
Els científics van trobar en els fòssils espores de la primera planta d'origen terrestre que van denominar criptoespora i seria l'antecessora de totes les plantes terrestres que es van desenvolupar posteriorment.
La investigació, que acaba de ser publicada en la revista científica New Phytologist, es va iniciar en 2002 amb la recol·lecció de sediments en la conca del Riu de les Capelles, a la província argentina de Jujuy, uns 1.500 quilòmetres al nord-oest de Buenos Aires.
En les mostres de sediment, van trobar fòssils de cinc tipus d'espores diferents, totes elles d'origen terrestre, l'anàlisi del qual en laboratori va finalitzar aquest any.
Els científics consideren que la criptoespora va ser la primera planta terrestre que va evolucionar de les plantes que creixien en el mar, denominades microplancton
Segons va explicar avui a Efe una de les investigadores Susana de la Puente, de l'Institut Argentí de Nivología, Glaciologia i Ciències Ambientals (IANIGLA), fins al moment es considerava que la primera planta es va desenvolupar prop de 462 milions d'anys enrere a Aràbia Saudita i la República Txeca.
El fòssil descobert ara situa la primera planta uns deu milions d'anys abans de la data que es barrejava fins ara, va assenyalar.
Els científics van trobar en els fòssils espores de la primera planta d'origen terrestre que van denominar criptoespora i seria l'antecessora de totes les plantes terrestres que es van desenvolupar posteriorment.
La investigació, que acaba de ser publicada en la revista científica New Phytologist, es va iniciar en 2002 amb la recol·lecció de sediments en la conca del Riu de les Capelles, a la província argentina de Jujuy, uns 1.500 quilòmetres al nord-oest de Buenos Aires.
En les mostres de sediment, van trobar fòssils de cinc tipus d'espores diferents, totes elles d'origen terrestre, l'anàlisi del qual en laboratori va finalitzar aquest any.
Els científics consideren que la criptoespora va ser la primera planta terrestre que va evolucionar de les plantes que creixien en el mar, denominades microplancton
martes, 12 de octubre de 2010
ES CREA PELL ARTIFICIAL PER A ROBOTS
Un grup d'enginyers de la Universitat de Califòrnia a Berkeley han desenvolupat un material electrònic sensible a la pressió, fet de nanocables semiconductors, que funciona d'una manera semblant a com ho fa la pell humana. Es tracta d'un material inorgànic crstal·lí, a diferència d'anteriors intents de crear pell articifical, on s'havia utilitzat sempre materials orgànics, més sensibles i fàcils de procesar.
El problema dels materials orgànics és la seva escasa capacitat de ser semiconductors. Això significa que els dispositius electrònics fets amb ells sovint requereixen altes tensions per fer funcionar els circuits. En canvi, els materials inorgànics, com el silici cristal·lí, tenen excel·lents propietats elèctriques i poden funcionar amb baixa potència i són més estables químicament. No obstant això, històricament, han estat inflexibles i trencadissos. Actualment, però, s'ha demostrat que és possible fabricar tires o cables miniaturitzats de materials inorgànics d'una manera que els faci molt mes flexibles, la qual cosa els torna idonis per a la fabricació de sensors i dispositius electrònics que necessitin ser mecànicament flexibles i a més tenir un alt rendiment elèctric.
El material creat actualment permet detectar canvi de pressions comparables als de la pell humana en el nostre dia a dia. La aplicació pràctica més immediata, segons els investigadors, seria la robòtica, ja que els robots podrien regular molt millor que ara Ajudaria a superar un desafiament clau en la robòtica. Permetria als robots regular molt millor que ara la quantitat de força necessària per sostenir i manipular una àmplia gama d'objectes.
A més llarg termini podria utilitzar-se aquest material per a la fabricació de pell artificial, la qual cosa obriria un gran camp d'utilització en medicia: restauració el sentit del tacte en persones que usen pròtesis en substitució d'extremitats amputades, substitució de pell natural en gran cremats, etcétera. Per fer realitat això seran necessaris avanços significatius en la integració dels sensors electrònics en el sistema nerviós humà.
El problema dels materials orgànics és la seva escasa capacitat de ser semiconductors. Això significa que els dispositius electrònics fets amb ells sovint requereixen altes tensions per fer funcionar els circuits. En canvi, els materials inorgànics, com el silici cristal·lí, tenen excel·lents propietats elèctriques i poden funcionar amb baixa potència i són més estables químicament. No obstant això, històricament, han estat inflexibles i trencadissos. Actualment, però, s'ha demostrat que és possible fabricar tires o cables miniaturitzats de materials inorgànics d'una manera que els faci molt mes flexibles, la qual cosa els torna idonis per a la fabricació de sensors i dispositius electrònics que necessitin ser mecànicament flexibles i a més tenir un alt rendiment elèctric.
El material creat actualment permet detectar canvi de pressions comparables als de la pell humana en el nostre dia a dia. La aplicació pràctica més immediata, segons els investigadors, seria la robòtica, ja que els robots podrien regular molt millor que ara Ajudaria a superar un desafiament clau en la robòtica. Permetria als robots regular molt millor que ara la quantitat de força necessària per sostenir i manipular una àmplia gama d'objectes.
A més llarg termini podria utilitzar-se aquest material per a la fabricació de pell artificial, la qual cosa obriria un gran camp d'utilització en medicia: restauració el sentit del tacte en persones que usen pròtesis en substitució d'extremitats amputades, substitució de pell natural en gran cremats, etcétera. Per fer realitat això seran necessaris avanços significatius en la integració dels sensors electrònics en el sistema nerviós humà.
sábado, 25 de septiembre de 2010
La comunitat científica i política d'Estats Units ha celebrat l'entrada en funcionament a Califòrnia, en les últimes hores, del major làser del món, capaç d'emular la intensitat energètica d'un estel. Les autoritats civils i polítiques de Califòrnia van participar el divendres a Sant Francisco a la presentació de l'anomenat National Ignition Facility (NIF), un làser format per 192 feixos de llum, i amb capacitat per aconseguir la fusió nuclear amb un menor consum d'energia.
La fusió nuclear és un procés físic mitjançant el qual s'uneixen dos o més àtoms per a obtenir energia. Fins ara, la fusió nuclear requeria grans quantitats d'energia per desencadenar-se, i només s'havia aconseguit mitjançant les bombes nuclears. Amb l'ús d'aquest tipus de làser s'aconsegueix una fuisó nuclear que permet alliberar quantitats molt importants d'energia, amb un consum molt escàs, a més de comptar amb altres avantatges, com produir menys radioactivitat que l'energia nuclear.
En la presentació del NIF, que té la grandària de tres camps de futbol americà, es va explicar el potencial de l'aparell, mitjançant un experiment que consisteix a dirigir els 192 feixos de llum cap a una petita esfera de la grandària d'un pèsol, plena d'hidrogen. L'objectiu és crear a l'interior de l'esfera una petita explosió termonuclear, en la qual s'aconseguirien temperatures de 100 milions de graus, com succeeix a l'interior d'un estel. Segons van manifestar els responsables del programa, durant una fracció de segon, es pot arribar a alliberar en la miniexplosió una quantitat d'energia tan poderosa com per il·luminar a tot els Estats Units.
La fusió nuclear és un procés físic mitjançant el qual s'uneixen dos o més àtoms per a obtenir energia. Fins ara, la fusió nuclear requeria grans quantitats d'energia per desencadenar-se, i només s'havia aconseguit mitjançant les bombes nuclears. Amb l'ús d'aquest tipus de làser s'aconsegueix una fuisó nuclear que permet alliberar quantitats molt importants d'energia, amb un consum molt escàs, a més de comptar amb altres avantatges, com produir menys radioactivitat que l'energia nuclear.
En la presentació del NIF, que té la grandària de tres camps de futbol americà, es va explicar el potencial de l'aparell, mitjançant un experiment que consisteix a dirigir els 192 feixos de llum cap a una petita esfera de la grandària d'un pèsol, plena d'hidrogen. L'objectiu és crear a l'interior de l'esfera una petita explosió termonuclear, en la qual s'aconseguirien temperatures de 100 milions de graus, com succeeix a l'interior d'un estel. Segons van manifestar els responsables del programa, durant una fracció de segon, es pot arribar a alliberar en la miniexplosió una quantitat d'energia tan poderosa com per il·luminar a tot els Estats Units.
Una fusió nuclear d'aquest tipus no s'havia aconseguit fins ara a la Terra, si bé els crítics consideren que la inversió de 3.500 milions de dòlars per a la construcció del làser és excessiva. No obstant això, els responsables del centre consideren que el làser permetrà retornar amb escreix els diners invertits dels contribuents. De fet, el NIF ha produït ja 25 vegades més energia que altres sistemes de làser existents, i compta amb capacitat per mantenir enceses 10.000 bombetes per segon.
Aquesta notícia suposa la consolidació d'un gran avanç científic, ja que representa una opció alternativa a les fonts energètiques actuals amb un major rendiment i menor risc. Caldrà veure en el futur si és un camí econòmicament sostenible, sobre tot tenint en compte la situació actual de crisi i si és aplicable en altres països amb possibilitats d'inversió inferior als d'els Estats Units.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)